El meu jardí atòmik

12-O

2009-10-13T19:06:00.001+02:00

Cada any en aquestes dates ens trobem amb el mateix panorama: rucs desfilant i celebrant amb la mà alçada el dia de la seva raça. Per sort, la major part de la gent no li fa gaire cas a aquesta celebració, tot i així, crec que és important emfatitzar la bogeria que suposa aquesta “efemèride”, penso que caldria passar de l’apatia envers el 12-O a la repugnància i el rebuig.

Què se celebra el 12 O? Doncs la descoberta d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, o aquesta és la resposta que se sol donar, i en ella mateixa es pot entreveure en que consisteix el problema: Colom no va descobrir Amèrica, Amèrica ja estava descoberta. Hi havia un munt de pobles que vivien allà des de feia molt de temps. Per tal de defensar la colonització d’Amèrica per part dels Europeus, a vegades es diu que els pobles americans d’aleshores eren pobles endarrerits, bàrbars, fins i tot. A vegades s’ha arribat a dir que el fet d’haver-los imposat el cristianisme va fer que fossin persones més ètiques i deixessin de ser salvatges.

Avui en dia l’opinió que sembla imperar és que, tot i que els fets ocorreguts a partir del 1492 van ser molt dolents, tot i així, d’allò ja fa molt, i el 12-O ara se celebren coses bones, es defensen valors positius, és el dia de les forces armades. A mi cap d’aquests valors em sembla gens positiu, per si no fos poc, és el dia central en el calendari dels grupuscles neonazis de l’Estat espanyol.

Així, per molt que l’executiu del PSOE vulgui pintar de progressistes a les forces armades i a la festa de la hispanitat, no es pot dir que l’exèrcit espanyol hagi tingut al llarg de la història un tarannà gaire progressista, i fer anuncis amb la Concha Velasco no canviarà tants anys de genocidis.

Res a celebrar!

2009-09-08T19:16:00.001+02:00

Els homes són tant simples, i es sotmeten fins a tal punt a les necessitats presents, que qui enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar.

Tothom veu el que sembles, però pocs comprenen el que ets; i aquests pocs no s’atreveixen a oposar-se a l’opinió de molts, que tenen la majestat de l’Estat que els protegeix (...). Procuri, doncs, un príncep conservar i mantenir l’Estat: els mitjans que empri seran sempre considerats honrosos i alabats per tots; perquè el poble sempre es deixa enganyar per les aparences i per l’encert de la cosa i en el món no hi ha sinó poble; els pocs esperits penetrants no hi tenen lloc, quan la majoria té on recolzar-se. Un príncep dels nostre temps, al qual no estaria bé nombrar, mai no predica una cosa que no sigui pau i lleialtat, i en canvi és un enemic acèrrim de l’una i l’altra; si ell les hagués observat, moltes vegades li haurien pres la reputació o l’Estat.

Niccolò Machiavelli “el Príncep”

Des de que vaig llegir “el Príncep” periòdicament m’impressiona fins a quin punt sembla que els governants d’avui en dia se l’hagin llegit. A vegades, fins i tot, sembla que actuïn amb aquest text com a guia en l’exercici del seu poder. En aquest llibre es planteja les qüestions polítiques de manera objectiva i des del punt de vista del governant, se li transmet que allò més important és accedir al poder i no deixar-lo estar sota cap concepte, la resta (promeses, ideologia, condicions de vida de la població) està supeditat a mantenir el poder. És a dir, si és més favorable per a mantenir el poder tractar bé als súbdits, se’ls tracta bé, si no, doncs no. Res més que realpolitik pura i dura.

Concretament, el fragment que he posat, el trobo rellevant per això de que “qui enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”, així com pel fet de que es reconeix sense embuts que la naturalesa del poder és injusta, que l’estat de les coses no afavoreix al poble, sinó al governant, i dóna consells al governant per a perpetuar aquesta injustícia. Això ho trobo important en el sentit que sovint es diu que el problema és que el poble viu millor sota l’actual sistema, que tals idees de canvi no són bones per a la gent, etc. Però dir obertament que la situació és injusta per a la major part de la població i cercar maneres de perpetuar-ho és molt...sincer. És la confirmació d’una cosa que sempre he sospitat. Ells (majúscula per emfatitzar que amb “ells” em refereixo als poderosos) són dolents per a nosaltres (el poble) i ho saben.

En definitiva, no sé si agrair a Maquiavel haver-me mostrat aquesta realitat o odiar-lo per ser un desgraciat que tan sols pretenia perpetuar una estructura que només és funcional pels que són a dalt. Sigui com sigui, “el Príncep” és un bon llibre que fa que el lector es miri les coses des d’un punt de vista al qual no hi està habituat.

Sobre els herois

2009-07-05T21:21:00.001+02:00

Tots i totes hem volgut, algun cop, ser un altre. No em refereixo a voler tenir el que té, ni a voler ser igual de bonic, o fort, o intel•ligent, no. Parlo d’això, i més; parlo de voler ser com ell a tots nivells. I és que aquest ell no és un algú: és un heroi; la personificació d’un conjunt de valors i característiques que associem amb la perfecció, o gairebé.

En aquest sentit (els herois) és com si fossin d’una altra espècie, d’un tipus superior. Algú potser dirà que cal fer distincions entre herois segons el seu grau d’existència: els que existeixen i els que no. Trobo aquesta distinció irrellevant. Tots els herois són una idea, tan si són reals com no. Només són un reflex amb el que emmirallar-se. Així, tot i que és evident que no hi ha persones perfectes, percebem als herois “reals” com a perfectes. Aquest fet es degut a que només en coneixem, o només en volem conèixer, els valors que considerem positius, no els negatius. Els herois són un cúmul de rols que prenen forma antropoide per a dir-nos no que hem de fer, que ja seria greu, sinó com hem de ser. Pensar que hi ha persones gairebé perfectes, ens porta a que quan ens comparem amb elles, pensem que nosaltres som molt pitjors. Aquest raonament, ja de per si nociu, pot portar a un altre encara pitjor: a l’existència d’un possible heroi d’herois, un ésser suprem. Sí, Déu. La perfecció omnipotent, el jutge omnipresent, l’heroi etern.

Però, què passa amb els antiherois? A primer cop d’ull, pot semblar que aquests éssers immorals i/o febles són un contrapès adequat als herois. Discrepo. Des del meu punt de vista, els antiherois també són la personificació d’uns valors (en aquest cas negatius), que no fan sinó fer que la llum heroica dels herois brilli amb més força al costat de la lleugera penombra que desprenen els antiherois. A més, en ocasions, els antiherois passen a ser un heroi més. Per exemple, els antiherois del punk, sorgits com a reacció als herois del rock, han acabat essent herois del punk. Per això, en tot cas, caldria una figura del tipus aheroi: ni heroi, ni antiheroi, i deixar que aquests dos últims resolguin les seves diferències entre ells, i, si xoquen, potser es produirà energia*.

En fi, segons el meu raonament, els herois són d’allò més perjudicials i, per tant, caldria prescindir-ne; el problema és que porten molts anys aquí, i no sembla que vulguin marxar, per ara. Suposo que, en certa manera, tothom té herois: uns a Napoleó i d’altres a Mao, uns al Che i d’altres a Durruti, uns a Superman i d’altres al V de vendetta, uns el somni americà i d’altres el working class hero. Potser, al capdavall, hom no es pot alliberar completament d’emmirallaments. Potser, la qüestió és, com deien aquells, no tenir herois, però agafar la inspiració de diverses persones.

*(broma dolenta sobre matèria i antimatèria)

VOTA PSC

2009-06-05T00:52:00.002+02:00

Res no val res, res no importa, des del Partit Suïcida de Catalunya (PSC), us animem a que ens feu confiança en la propera festa de la democràcia (7-J).

Per què votar suïcida, la Catalunya pessimista? Molt senzill: som un partit diferent, si, d’acord, això ho diuen tots, però és que nosaltres som diferents de veritat. Tots els partits s’acusen entre ells, tots creuen tenir raó, nosaltres som diferents, nosaltres sabem que tenim raó. De què parlem? Ja ho saps, segur que sí, però encara no t’has atrevit a reconèixer-ho: la teva vida és una merda.

La descomposició feta espectacle i servida en forma de TV ja no t’omple com abans, les cançons insubstancials ja no et fan sentir res, els llibres més venuts ja no et sorprenen... has arribat al fons. Fes un pas més: seppuku.

Som l’únic partit que pot baixar dràsticament i ràpida l’esperança de vida de la població europea.

Som l’únic partit que més que convèncer pressiona, lesiona, erosiona, i extorsiona.

Tots els partits saben que no tens futur, nosaltres no només no t’ho amaguem sinó que volem que ho acceptis i que actuïs en conseqüència.

Si la teva vida és una merda: VOTA PSC.

(R)EVOLUCIÓ

2009-04-13T00:34:00.007+02:00

El cel és tant blau com sempre, arriba la primavera com cada any, els camps donen els seus fruits tranquil•lament... res fa sospitar el cataclisme que pateixen els Homo sapiens sapiens. No obstant, ens trobem davant una crisi global de grans proporcions.

Espero que algun dia s’assoleixi un sistema econòmic en el qual les úniques crisis siguin aquelles que són inevitables de totes totes: una sequera, una inundació... tan de bo en un futur no gaire llunyà la llibertat de mercat sigui considerada com un record del passat, com una cosa bàrbara, indigna d’éssers humans moderns.

Hi ha qui diu que no és possible un sistema econòmic gaire diferent a l’actual degut a la naturalesa humana, la qual, segons sembla, és d’allò més mesquina i antisolidària: els humans som egoistes. Potser si que som egoistes, però ser egoista vol dir buscar el benefici personal ,no diu res de si aquest ha d’ésser assolit amb els altres o contra els altres. Així, basem la nostra supervivència en la societat, en el col•lectiu, som més formigues socials que un tigre solitari. Cal no oblidar que ja hi ha hagut nombrosos canvis de sistemes econòmics i polítics al llarg de la història, com per exemple, el pas del feudalisme al sistema capitalista actual. Tot i això, cal tenir present que aquests canvis tant poden ser a millor com a pitjor.

Un sistema basat en les necessitats del conjunt d’individus que formem la societat i no al servei dels interessos econòmics d’una minoria és, en la meva opinió, un canvi necessari que repercutiria en un millor estil de vida per a tots/es. No parlem de cap utopia, en el sentit de que és un objectiu realitzable, i en el sentit de que no seria la quintaessencia; tan sols seria un pas endavant en l’evolució social i cultural dels humans i, com sempre, un pas endavant en l’evolució només té lloc mitjançant una revolució.

2009-04-13T00:15:00.008+02:00

Barcelona és una rosa de foc

2009-03-24T20:37:00.000+01:00

Les idees dominants en un moment històric concret són les idees de la classe dominant. L’Estat és un instrument d’opressió d’una part (petita) de la societat contra una altra (majoritària); per tal de mantenir el poder, l’Estat, compta amb el monopoli de la violència.

Així, plantar cara a l’expressió violenta d’aquest Estat (policia) és una manera de combatre les idees que defensen, amb violència, aquests cossos repressius.

El rei va despullat. Ho cridem, i ho cridem. És com predicar en el desert, l’única manera de fer arribar el nostre missatge a les masses, és mitjançant els mitjans de comunicació de masses, ràdio, televisió, diaris... i a aquests només hi podem entrar en la secció de successos. Com més grossa la fem, més es parla de nosaltres, no com més som, no com més interessants siguin les nostres contrapropostes (que ho són) com més grossa la fem. O com més grossa ens la fan.

Dubto molt que mai, enlloc, cap moviment estudiantil dugui a terme una revolució, ja que el període de temps que hom passa essent estudiant sol ser d’entre 5 i 6 anys, i això no dóna per a enderrocar gaires sistemes. No obstant, els estudiants són una part de la societat propensa a les reivindicacions i a la revolta, ja que no tenen gaire a perdre, perquè encara no han guanyat res.

Temps després, aquests mateixos estudiants, alguns d’ells si més no, dirigeixen, protegeixen i/o legitimen el mateix sistema, o un molt semblant, al que no fa gaire pretenien enderrocar. Per sort, els fills d’aquests antics estudiants, seguiran plantant cara a aquest sistema tan absurd. Sembla que calgui ser jove per a adonar-se de que el rei va despullat.

NO A BOLONYA.

Felicitats!

2009-02-09T09:06:00.008+01:00

El 12 de febrer farà 200 anys del naixement de Charles Darwin. Aquest any és “l’any Darwin” ja que també es compliran 150 anys de la publicació de la seva obra “l’origen de les espècies”. Sempre m’ha semblat una mica absurd dedicar anys a persones i/o causes, ja que, si són importants, no només ho són durant un any, o són sempre. De fet, sembla més una idea d’editors i empresaris per a treure calers. Tot i això considero que és de cabdal importància reivindicar la figura del naturalista anglès, així com la seva revolucionària teoria.

Aquesta teoria, anomenada teoria de la selecció natural, postula que canvis intraespecífics dins d’una població determinada determinen una supervivència diferencial dels més adaptats al medi. És a dir, utilitzant l’exemple més típic: imaginem un conjunt de girafes que estan acostumades a menjar fulles de les branques més baixes dels arbres; en una situació de sequera hi ha menys fulles verdes, les de baix, que estan a l’abast de la major part de les girafes esdevenen més escasses, en canvi, les de més amunt, on no hi arriben la major part de les girafes, segueixen no menjades i per això, una girafa amb el coll una mica més llarg que la resta, pot accedir amb més probabilitat al menjar, sobreviure i reproduir-se amb més facilitat, transmetent així la característica del coll més llarg a la seva descendència. Al cap del temps, les girafes amb colls curts haurien mort totes i les girafes actuals totes serien descendents de les girafes que van sobreviure, i per tant tindrien el coll més llarg.

D’altra banda, cal tenir en compte que la teoria darwinista és una teoria biològica i que, en principi, no té cap tipus d’aplicació directa en la legislació, en la filosofia, en la política ni en cap altra disciplina humanística; de la mateixa manera que hom no pretén aplicar la teoria de la gravitació universal a l’economia. O sigui que relacionar a Darwin i el seu pensament amb el seu cosí Francis Galton, amb el partit nazi, amb el capitalisme i amb porqueries similars no té cap tipus de sentit.

Tot i que sembla ser que la teoria darwinista és essencialment correcta, i que la major part de biòlegs li donen suport, fins i tot si es demostrés que Darwin estava totalment equivocat, caldria reivindicar la seva figura. M’explico: a més de la seva grandesa intel·lectual cal aprendre del seu rigor i de la seva conseqüència, i és que era una persona amb profundes creences religioses que va passar a definir-se com a agnòstic després d’observar la natura i arribar a la conclusió de que tot allò que veia no era obrà d’un creador, sinó que podia ser explicat científicament i racional, sense caure en mites ni dogmes.

La dictadura de la realitat

2009-01-12T23:27:00.002+01:00

La realitat és una dictadura, no una democràcia. Allò que la gent pensi no afecta els fets exteriors objectius i externs a l’acció humana. Si Déu no existeix, que no ho fa, no existeix ni aquí, ni als Estats Units, ni durant l’Edat mitjana, ni en una galàxia molt, molt, llunyana. Si la terra és plana, que ho és, ho és aquí i a Austràlia, digui el que digui la Flat Earth Society (organització que, en l’actualitat, segueix defensant que la terra és plana). Per molt egocèntrics i antropocèntrics que siguem hi segueix havent una realitat exterior, que hi és abans de que naixem, i segueix allà quan morim.

Cal saber distingir entre fets i opinions, si hom opina que si hi hagués Déu tot seria més bonic perquè, en morir el nostre cos, la nostra ànima perduraria, no pot creure-ho, el que nosaltres vulguem no afecta directament a la realitat exterior. Els creacionistes dels Estats Units es queixen de que caldria ensenyar a les aules de les escoles, en l’assignatura de ciències naturals, tant la teoria de l’evolució com la del disseny intel·ligent ( teoria que defensa que tots els éssers vius van ser creats “tal qual” per Déu nostre Senyor), de fet, probablement hi hagi més gent en determinades zones dels Estats Units que creguin en el disseny intel·ligent, que gent que cregui en l’evolució, tot i això, l’evolució té quelcom que els creacionistes no tenen: argumentació i proves empíriques. Per tant, per molt “antidemocràtic” que pugi semblar, la minoria s’imposa a la majoria mentre la minoria tingui proves, i la majoria opinions subjectives.

Que un nombre considerables de persones es llegeixin els horòscops i creguin en el tarot no augmenta el valor predictiu d’aquestes supersticions. Per molt que només un 30 % dels habitants del Principat de Catalunya considerin refutada (o molt improbable) l’existència de Déu. Déu segueix no existint.

I li va llençar el calçat

2008-12-22T15:44:00.004+01:00

Muntaher Al-Zaidi de 28 anys d’edat, periodista de professió, és un iraquià com tants altres que porta des del 2003 patint una humiliació i una ultraviolència constants. És un home que ha conegut la repressió en primera persona, va ser detingut en dues ocasions per les forces d’ocupació americanes i segrestat per un grup d’inconeguts l’any 2007.

Muntaher Al-Zaidi el 14 de desembre va prioritzar el seu orgull al seu instint de supervivència, va preferir morir de peu que viure de genolls, fent-se responsable de les seves accions. No hi ha res, les nostres vides són essencialment absurdes, per tant si volem que la nostra vida tingui algun tipus de sentit, ens veurem obligats a donar-li nosaltres mateixos. Però, sovint, això fa molta por, hi ha moltes coses que faríem però...però...però... sempre hi ha molts peròs. No obstant, hi ha qui, de tant en tant, va més enllà de tots aquests peròs i fa allò que la seva consciència li dictamina; sense fer cas als nombrosos perills, a les normes socials, al que tothom fa.

Muntaher Al-Zaidi li va tirar les seves sabates al president dels Estats Units. Tirar les sabates es considera una greu ofensa en els països àrabs. D’altra banda, cal tenir en compte que el fet de tirar-li el calçat era més un símbol del rebuig que sentia cap a Mr.Danger que la voluntat de fer-li mal: ens i posem com ens hi posem, unes sabates no es poden considerar armes. Es tracta d’un acte de rebuig, de menyspreu, atacar els símbols en un moment en el qual aquests són especialment cuidats i manipulats pel poder per a legitimar la seva dominació.

Muntaher Al-Zaidi ha estat torturat a la presó. És probable que li caiguin 15 anys. Tot i això, ell serà més lliure en qualsevol dels seus dies de captiveri del que la majoria de nosaltres ho serem mai, i és que, com deia aquella cançó, la llibertat és un estat de la ment.

La creença i la coherència

2008-11-30T23:51:00.002+01:00

Parlant de religió podem fer diverses distincions segons en què creu la gent, o més ben dit, en si la gent creu o no, i com n’és de conseqüent amb les seves creences:

El primer grup, en el qual m’insereixo a dia d’avui, és el dels ateus no practicants. Es tracta de persones que consideren absurda i/o no demostrada l’existència d’un o més éssers suprems i actuen en conseqüència. Això ho fan no anant a rendir cap tipus de culte a cap lloc sagrat, ja que consideren que no hi ha res ni ningú sagrat.

El segon grup és el de les persones que, tot i no creure en creadors, el context en el que es troben no els permet dir-ho en públic. Aquest context pot ser o bé polític, tal i com succeeix en països on la religió i l’Estat estan tant fortament entrellaçats que pot comportar un delicte no seguir els designis del credo dominant. O bé social, com passa a les persones que, degut a la pressió de la família, amics, cònjuge.. es veuen obligades a avorrir-se a l’església, sinagoga, mesquita o on sigui.

També hi ha els creients practicants, es tracta de gent que considera que si li passen coses dolentes a la gent bona és perquè Déu ho vol així. Aquests descendents de Job estan convençuts de que Déu existeix i de que és infinitament poderós. Per tant, actuen en conseqüència i fan tot allò que creuen que Déu vol que facin; ja sigui anar a l’església, no menjar determinats plats, assassinar el propi primogènit... depèn.

Per últim hi ha un quart grup: els creients no practicants. Creuen en allò que diu una religió determinada però per diverses raons (desacord amb la jerarquia eclesiàstica, incapacitat física de realitzar determinats cultes, mandra...) no participen en la litúrgia. En el cas concret dels creients no practicants catòlics, que són els que tinc més a l’abast, ens trobem davant de gent que estan convençuts de que hi ha un ésser superior que va crear el cel i la terra, així com la nostra espècie. Un ésser que, recordem-ho, al llarg del seu llibre sagrat demostra repetidament com de cruel i venjatiu pot arribar a ser. Però ells, en un gest de valentia, consideren que no val la pena moure’s de casa un diumenge al matí. El seu senyor, el creador, el pare de tots, els demana que vagin a l’església un cop per setmana i ells prefereixen quedar-se a casa, curant la ressaca, o esmorzant, o fent qualsevol altra cosa. Tota la meva admiració i solidaritat cap a aquests valents.

Tres raons per estar en contra i/o no comprar loteria

2008-11-21T17:16:00.001+01:00

Ara que s’acosta el Nadal (o això pensa el Corte Inglés), també s’acosta l’època de la loteria, si és que hi ha alguna època de l’any que no ho sigui. A ningú el titllaran de boig si diu que ha comprat números per aquesta o aquella rifa. I es que, en temps de crisi, anirien d’allò més bé uns quants milions per a “tapar forats”. No obstant, comprar loteria, és un greu error degut a tres raons que em disposo a exposar a continuació:

1.No et tocarà.

Que et toqui la loteria és pràcticament impossible si es compra un número de loteria cada setmana cal esperar aproximadament 269000 anys per a que et toqui. És absurd confiar en que passaran esdeveniments tant altament improbables. Així, no sembla gaire encertat sortir a passejar pel carrer amb un casc, per si de cas ens cau un test al cap des d’un balcó; o amb un parallamps per si hi ha tempesta. Doncs de fet és més probable que passi alguna d’aquestes desgràcies a que et toqui la loteria.

2.Si et toca no és res de bo.

Se sol dir que a la gent a qui li toca la loteria molts cops no és feliç. No compto amb dades ni estudis que recolzin aquesta tesi. Però, a mi com a mínim, si que em faria infeliç ser deu, o cent, o mil cops més ric del que sóc ara, sense haver-hi ficat per part meva més que escollir uns nombres a l’atzar. Això em produiria una sensació de confusió, saber que no mereixo aquests diners. Gent molt més treballadora i/o intel·ligent que jo no ho aconseguirà amb tota la seva vida treballant hores i hores i jo ho he aconseguit en pocs minuts? No, gràcies. Prefereixo tenir les butxaques més buides però la consciència més tranquil·la.

3. L’Estat ens insulta amb la loteria.

En principi l’Estat hi és per a que els drets i deures de tots els ciutadans siguin reconeguts. Tu treballes i reps un sou emmarcat en una sèrie de lleis fetes per un parlament votat de manera més o menys democràtica, el qual vetlla per la teva seguretat, i per a que ningú et pugi causar cap perjudici ni físic, ni econòmic, ni de cap tipus. La loteria es salta impúdicament aquest principi. Una persona que no fa res RES! d’especial (escollir la butlleta guanyadora tan sols) mereix la recompensa que, segons la seva lògica, només poden assolir aquelles persones sacrificades, lluitadores i amb unes habilitats molt superiors a la mitjana. Doncs no, el teu veí, que no fa gaire s’aixecava d’hora per anar a treballar com tu, ara és ric, molt ric. I tot i ésser igual d’imbècil que una setmana enrere, ara es pot permetre un sopar que costi tant com el teu lloguer d’un més. Ho permetràs?

Tu, robot

2008-10-30T13:51:00.002+01:00

Cogito ergo sum. La raó per la qual sé que existeixo és que penso. Si la intel·ligència artificial arribés a igualar o fins i tot superar la humana, com podríem seguir pensant que nosaltres existim “realment” i/o que tenim consciència? Qui ens podria assegurar que aquells éssers creats per nosaltres no sentin el mateix que nosaltres ? Què algú sigui ells? Si descobríssim que algú ens ha fet, que la nostra complexitat no és fruit d’un procés natural; canviaria això alguna cosa? Deixaríem d’existir?

Alan Turing digué que si una màquina es comporta en tots els aspectes com a intel·ligent, aleshores no hi ha cap raó per a dir que aquesta màquina no és intel·ligent. La prova que ell proposava consistia en mantenir una conversa amb un humà i una màquina alhora sense saber qui és qui. Si el jutge no pot discernir entre l’humà i el robot, aleshores es pot considerar que aquest robot té intel·ligència humana. Posseiria, per tant, el nostre tret més característic, la font principal d’on beu la nostra vanitat.

Vist objectivament, no hi hauria cap raó per a no tractar-lo com un més. La justificació que sovint ens donem per a matar altres éssers vius és que ells no tenen raonament i no els podem tractar d’iguals, ja que nosaltres estem en un nivell cognitiu superior. Llavors sembla que caldria concedir a aquells éssers racionals, per molt que siguin la nostra creació, un tracte igualitari... O potser no perquè no estan vius? No compartirien la nostra herència genètica. De fet, és probable que ni tan sols tinguessin res semblat als nostres gens. Potser ens debem més a la nostra “família” (la dels éssers vius)?

Pot semblar que aquest dilema és excessivament especulatiu i, sí, ho és. D’altra banda, és una hipòtesi que planteja un dilema moral d’allò més desconcertant. I desconcertar sempre és, com a mínim, divertit.

Sobre la motivació

2008-10-22T00:03:00.001+02:00

Qui no ha sentit mai allò de “el jovent d’avui en dia no és gens compromès, en els meus temps…” ? Doncs bé, per molt que sigui un tòpic i una cantarella de vells, jo penso que és essencialment cert. Ara bé, cal preguntar-se a que es degut aquest “passotisme”.

Aquesta apatia política i social respon a diversos factors. Un d’ells és el context subjectiu. Les alternatives al món capitalista, actualment, són considerades caduques pels mass media, així com per la majoria de professors i intel·lectuals i, fins i tot, per la majoria d’actors, cantants i artistes diversos. En conseqüència, la massa, la majoria social, també considera que qualsevol alternativa és o bé inviable o bé indesitjable.

Un altre factor de pes és el context objectiu. Vivim malament, sí, però, al cap i a la fi, vivim. La nostra integritat física no està directament amenaçada si fem “el que hem de fer”. Ans el contrari, la nostra integritat física estarà en major perill si qüestionem l’estat de les coses que si ens deixem endur per la corrent i vivim dins dels estrets límits del seu sistema capitalista, patriarcal i espanyol.

El famós teòric militar xinès Sun Tzu va dir: “Situa les teves tropes en un punt que no tingui sortida, de manera que hagin de morir abans de poder escapar-se’n (...)Si no tenen una altra opció, lluitaran fins al final” és d’allò més lògic. Evolutivament, no tindria gaire sentit una població d’irresponsables que posessin en perill la seva vida a la primera de canvi. De la mateixa manera, una població que en perill de mort no lluités desesperadament per a sobreviure tampoc no sembla massa viable.

En concordança amb allò exposat anteriorment, les grans revolucions sempre les han dut a terme grups humans que no podien caure més avall. Marx deia que la revolució la durien a terme els proletaris, ja que no tenien res a perdre llevat de les pròpies cadenes. Quan la vida perilla és molt més fàcil que sorgeixin moviments transformadors. En paraules del Subcomandante Marcos: “somos los muertos de siempre, muriendo otra vez, pero ahora para vivir”. Més clar, l’aigua.

Què vol dir tot això? Que si ara el jovent, la gent en general, no està tant compromesa, si hi ha una proporció menor de gent que lluita contra el sistema és, en bona part, perquè no els cal. No obstant, aquesta situació es conjuntural. Quan el sistema comenci a fallar, quan entri en crisi; la gent, les masses, nosaltres, acabarem sortint de casa i reclamant allò que és nostre.

Doncs això, a preparar-se per a la crisi.

Antifeixistes?

2008-10-13T14:09:00.005+02:00

“Jóvenes nostálgicos de un tiempo que no vivieron, los ultraderechistas quemaron banderas esteladas, profirieron gritos en contra del Estatut y de los inmigrantes y ensalzaron la raza como valor supremo de su ideología. En paralelo, supuestos antifascistas salían a combatir este mensaje armados con palos y con la cara cubierta.” ABC 13/12/2008

Sovint, després d’una manifestació antifeixista, als mitjans de comunicació posen en dubte el caràcter antifeixista de la convocatòria. Aquesta és una greu ofensa a aquells que surten al carrer per plantar cara a l’odi ignorant defensat per les ideologies d’extrema dreta.

Els periodistes (experts en tot) a vegades fins i tot van més enllà, no tan sols posen en dubte el caràcter antifeixista dels actes sinó que arriben a l’absurd de dir coses com ara: els joves antifeixistes van mostrar actituds més aviat feixistes (!). Tot això amanit amb imatges on queda palesa la inhumanitat d’aquests “antifeixistes”. Pobra policia essent agredida brutalment per aquests eixelebrats!

Jo preguntaria a aquests grans experts en antifeixisme (periodistes i contertulians) què entenen per antifeixisme, si no són aquests manifestants què és? Em sembla que no ho tenen gaire clar. Al llarg de la història el moviment antifeixista ha tingut un únic i principal objectiu: Aixafar el feixisme. No hi ha més, des de que hi ha feixistes hi ha antifeixistes. Tesi, antítesi.

Pel que fa als mitjans emprats si que és cert que hi ha un canvi. Temps enrere s’empraven tancs, fusells, granades... avui tot just s’utilitzen pedres, pals i poc més. O sigui que el fet de posar en dubte la naturalesa antifeixista d’aquestes manifestacions potser ve donada perquè no són dignes de ser considerades antifeixistes de debò ja que no s’utilitzen uns mètodes prou “contundents”. Però, per desgràcia, sembla que aquesta no és la raó que impulsa a aquests guardians de la veritat a dubtar. Més aviat venen a dir: “aquesta no és el tipus d’actuació que hauria de tenir la gent tolerant i oberta”. Doncs en aquest punt estem d’acord, no són tolerants i oberts. No és la seva tasca com a moviment, la seva tasca és aixafar el feixisme. Per tant, és lògic que emprin mitjans violents i que combatin també a tots aquells que s’interposen en assolir el seu objectiu.

Perquè tolerar el feixisme perjudica la llibertat: Ara i sempre antifeixistes!

A CLOCKWORK ORANGE per ANTHONY BURGESS

2008-09-07T23:22:00.002+02:00

Aquest és un llibre sobre el procés de creixença d’un nadsat (adolescent), és un llibre sobre la violència juvenil, també sobre les “bogeries” que és fan quan s’és jove. Ara bé, d’altra banda, també tracta temes no tant frívols i gastats tot intentant aprofundir molt més en els misteris inexorables de la condició humana; parla del lliure albir en el cas concret de com l’Estat intenta interferir en la nostra vida i en les nostres decisions personals.

L’ Alex, el protagonista, és un antiheroi, un jove inadaptat i rebel incapaç d’acceptar normes de cap tipus; ni de l’Estat, ni dels seus pares ni tan sols dels seus droogs (amics). Ell no es deixa controlar i fa tot allò que vol. Dit així sona molt bonic. No obstant hi ha un factor que fa que la possible simpatia que podríem sentir pel protagonista es redueixi considerablement: els extrems als quals arriba l’amoral narrador. Extrems d’una ultra-violència difícilment justificable pel fet d’ésser jove i lliure. I és que aquest rebel sense causa no coneix cap tipus de límit.

Assumir la pròpia llibertat implica assumir responsabilitat. Si la llibertat d’un individu atempta perillosament contra el benestar del conjunt de la societat ( cal tenir en compte que la rebel·lió juvenil de l’Alex no implica graffitis i festes sinó violacions i assassinats) és normal que se’l castigui i si això atempta contra la llibertat individual del company Alex que ho hagués pensat abans. Potser semblaré el típic conservador que és capaç de renunciar a tota la seva llibertat per un gram més de seguretat, en defensa d’aquesta possible acusació, diré que sóc plenament conscient que sovint la delinqüència va lligada a una posició social desafavorida. No obstant, des del meu punt de vista, això explica robatoris, enfrontaments amb la policia i coses per l’estil però no la violació de nenes de 10 anys.

En el llibre també és planteja el dilema de si és millor ser bo per obligació que dolent per pròpia decisió. La resposta que deixa entreveure és que és millor ser dolent per decisió pròpia que bo per obligació. Discrepo. Crec que qualsevol Estat ha de vetllar per a que tots siguem bons segons els seus valors (això és els valors de la classe dominant ). Això no exclou que, evidentment, mentre l’Estat no sigui dels qui considerem que cal anteposar davant de tot el benestar de la majoria en contraposició als interessos d’uns pocs l’hem de combatre. De fet, des del moment en que hom s’enfronta al que considera una situació injusta propiciada per un Estat que ens oprimeix a tots nivells, se’ns considerarà de la mateixa categoria moral que l’Alex. Segons la lògica del Sistema tant ell com nosaltres atemptem contra el “bé comú”. Tot i això, personalment, considero que hi ha una diferència cabdal. L’Alex amb la seva desmesurada ultraviolència injustificada (injustificable) atempta contra el bé comú, contra la societat, mentre que nosaltres atemptem contra béns concrets, contra l’Estat dels opressors.

Pel que fa a les solucions al problema de la violència juvenil l’ Anthony “Bezoomny” Burgess considera que es tracta de quelcom inevitable. Talment com si es tractés d’una malaltia que només és cura amb l’edat. Segons l’autor, cada generació seguirà infectada d’aquesta epidèmia, com si és tractés d’un càstig diví, evitant cercar cap tipus de solució ( no fos cas que algun jovenet ultraviolent veiés disminuïda la seva llibertat individual).

Presentació i Autodefensa

2008-08-24T20:12:00.007+02:00

Obro aquest bloc per parlar de tot allò que em vingui de gust, si ningú no el llegeix... vosaltres us ho perdeu!

Algú potser dirà: “I per què no fas un fotolog, que molen el doble!?” doncs perquè sóc un snob i perquè el bloc queda més “pro”. Aquesta és la resposta borde. Una altra resposta podria ser que crec que em resulta més feina troba una foto per acompanyar un escrit que no pas un escrit per acompanyar una foto, i al bloc si no hi vull ficar cap imatge no li fico. A més, no hi ha res que no pugui fer amb el meu fantàstic bloc que si que pugin fer els fotologs i per a demostrar-ho m’he fet la foto més característica de tot fotolog que vulgui ser digne la egofotodelavabo ( sí, m’invento paraules): foto feta al lavabo, amb el mòbil, contra el mirall, amb ulleres de sol ( imprescindibles!) i fent cara de pensar que bo/bona que estic. Tan sols m’ha fallat que no hi surti a la foto el paper higiènic voltant per allà però, per a ser la meva primera egofotodelavabo, no està malament.

Pel que fa al nom del meu bloc l’he tret d’una cançó de Bad Religion anomenada “Atomic Garden” que penso que és un nom molt graciós a part de que la cançó és molt bona. D’altra banda, la primera actualització que vaig fer ( la del Gorbachov) també l’he extret d’aquesta cançó i penso que és una frase d’allò més encertada ja que ser aquest home seria una autèntica desgràcia.

2008-08-21T22:34:00.000+02:00

Abans de res voldria dir que estic content de no ser Gorbachov.