Tu, robot

Cogito ergo sum. La raó per la qual sé que existeixo és que penso. Si la intel·ligència artificial arribés a igualar o fins i tot superar la humana, com podríem seguir pensant que nosaltres existim “realment” i/o que tenim consciència? Qui ens podria assegurar que aquells éssers creats per nosaltres no sentin el mateix que nosaltres ? Què algú sigui ells? Si descobríssim que algú ens ha fet, que la nostra complexitat no és fruit d’un procés natural; canviaria això alguna cosa? Deixaríem d’existir?

Alan Turing digué que si una màquina es comporta en tots els aspectes com a intel·ligent, aleshores no hi ha cap raó per a dir que aquesta màquina no és intel·ligent. La prova que ell proposava consistia en mantenir una conversa amb un humà i una màquina alhora sense saber qui és qui. Si el jutge no pot discernir entre l’humà i el robot, aleshores es pot considerar que aquest robot té intel·ligència humana. Posseiria, per tant, el nostre tret més característic, la font principal d’on beu la nostra vanitat.

Vist objectivament, no hi hauria cap raó per a no tractar-lo com un més. La justificació que sovint ens donem per a matar altres éssers vius és que ells no tenen raonament i no els podem tractar d’iguals, ja que nosaltres estem en un nivell cognitiu superior. Llavors sembla que caldria concedir a aquells éssers racionals, per molt que siguin la nostra creació, un tracte igualitari... O potser no perquè no estan vius? No compartirien la nostra herència genètica. De fet, és probable que ni tan sols tinguessin res semblat als nostres gens. Potser ens debem més a la nostra “família” (la dels éssers vius)?

Pot semblar que aquest dilema és excessivament especulatiu i, sí, ho és. D’altra banda, és una hipòtesi que planteja un dilema moral d’allò més desconcertant. I desconcertar sempre és, com a mínim, divertit.

Sobre la motivació

Qui no ha sentit mai allò de “el jovent d’avui en dia no és gens compromès, en els meus temps…” ? Doncs bé, per molt que sigui un tòpic i una cantarella de vells, jo penso que és essencialment cert. Ara bé, cal preguntar-se a que es degut aquest “passotisme”.

Aquesta apatia política i social respon a diversos factors. Un d’ells és el context subjectiu. Les alternatives al món capitalista, actualment, són considerades caduques pels mass media, així com per la majoria de professors i intel·lectuals i, fins i tot, per la majoria d’actors, cantants i artistes diversos. En conseqüència, la massa, la majoria social, també considera que qualsevol alternativa és o bé inviable o bé indesitjable.

Un altre factor de pes és el context objectiu. Vivim malament, sí, però, al cap i a la fi, vivim. La nostra integritat física no està directament amenaçada si fem “el que hem de fer”. Ans el contrari, la nostra integritat física estarà en major perill si qüestionem l’estat de les coses que si ens deixem endur per la corrent i vivim dins dels estrets límits del seu sistema capitalista, patriarcal i espanyol.

El famós teòric militar xinès Sun Tzu va dir: “Situa les teves tropes en un punt que no tingui sortida, de manera que hagin de morir abans de poder escapar-se’n (...)Si no tenen una altra opció, lluitaran fins al final” és d’allò més lògic. Evolutivament, no tindria gaire sentit una població d’irresponsables que posessin en perill la seva vida a la primera de canvi. De la mateixa manera, una població que en perill de mort no lluités desesperadament per a sobreviure tampoc no sembla massa viable.

En concordança amb allò exposat anteriorment, les grans revolucions sempre les han dut a terme grups humans que no podien caure més avall. Marx deia que la revolució la durien a terme els proletaris, ja que no tenien res a perdre llevat de les pròpies cadenes. Quan la vida perilla és molt més fàcil que sorgeixin moviments transformadors. En paraules del Subcomandante Marcos: “somos los muertos de siempre, muriendo otra vez, pero ahora para vivir”. Més clar, l’aigua.

Què vol dir tot això? Que si ara el jovent, la gent en general, no està tant compromesa, si hi ha una proporció menor de gent que lluita contra el sistema és, en bona part, perquè no els cal. No obstant, aquesta situació es conjuntural. Quan el sistema comenci a fallar, quan entri en crisi; la gent, les masses, nosaltres, acabarem sortint de casa i reclamant allò que és nostre.

Doncs això, a preparar-se per a la crisi.

Antifeixistes?

“Jóvenes nostálgicos de un tiempo que no vivieron, los ultraderechistas quemaron banderas esteladas, profirieron gritos en contra del Estatut y de los inmigrantes y ensalzaron la raza como valor supremo de su ideología. En paralelo, supuestos antifascistas salían a combatir este mensaje armados con palos y con la cara cubierta.” ABC 13/12/2008

Sovint, després d’una manifestació antifeixista, als mitjans de comunicació posen en dubte el caràcter antifeixista de la convocatòria. Aquesta és una greu ofensa a aquells que surten al carrer per plantar cara a l’odi ignorant defensat per les ideologies d’extrema dreta.

Els periodistes (experts en tot) a vegades fins i tot van més enllà, no tan sols posen en dubte el caràcter antifeixista dels actes sinó que arriben a l’absurd de dir coses com ara: els joves antifeixistes van mostrar actituds més aviat feixistes (!). Tot això amanit amb imatges on queda palesa la inhumanitat d’aquests “antifeixistes”. Pobra policia essent agredida brutalment per aquests eixelebrats!


Jo preguntaria a aquests grans experts en antifeixisme (periodistes i contertulians) què entenen per antifeixisme, si no són aquests manifestants què és? Em sembla que no ho tenen gaire clar. Al llarg de la història el moviment antifeixista ha tingut un únic i principal objectiu: Aixafar el feixisme. No hi ha més, des de que hi ha feixistes hi ha antifeixistes. Tesi, antítesi.


Pel que fa als mitjans emprats si que és cert que hi ha un canvi. Temps enrere s’empraven tancs, fusells, granades... avui tot just s’utilitzen pedres, pals i poc més. O sigui que el fet de posar en dubte la naturalesa antifeixista d’aquestes manifestacions potser ve donada perquè no són dignes de ser considerades antifeixistes de debò ja que no s’utilitzen uns mètodes prou “contundents”. Però, per desgràcia, sembla que aquesta no és la raó que impulsa a aquests guardians de la veritat a dubtar. Més aviat venen a dir: “aquesta no és el tipus d’actuació que hauria de tenir la gent tolerant i oberta”. Doncs en aquest punt estem d’acord, no són tolerants i oberts. No és la seva tasca com a moviment, la seva tasca és aixafar el feixisme. Per tant, és lògic que emprin mitjans violents i que combatin també a tots aquells que s’interposen en assolir el seu objectiu.


Perquè tolerar el feixisme perjudica la llibertat: Ara i sempre antifeixistes!