12-O

Cada any en aquestes dates ens trobem amb el mateix panorama: rucs desfilant i celebrant amb la mà alçada el dia de la seva raça. Per sort, la major part de la gent no li fa gaire cas a aquesta celebració, tot i així, crec que és important emfatitzar la bogeria que suposa aquesta “efemèride”, penso que caldria passar de l’apatia envers el 12-O a la repugnància i el rebuig.

Què se celebra el 12 O? Doncs la descoberta d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, o aquesta és la resposta que se sol donar, i en ella mateixa es pot entreveure en que consisteix el problema: Colom no va descobrir Amèrica, Amèrica ja estava descoberta. Hi havia un munt de pobles que vivien allà des de feia molt de temps. Per tal de defensar la colonització d’Amèrica per part dels Europeus, a vegades es diu que els pobles americans d’aleshores eren pobles endarrerits, bàrbars, fins i tot. A vegades s’ha arribat a dir que el fet d’haver-los imposat el cristianisme va fer que fossin persones més ètiques i deixessin de ser salvatges.

Avui en dia l’opinió que sembla imperar és que, tot i que els fets ocorreguts a partir del 1492 van ser molt dolents, tot i així, d’allò ja fa molt, i el 12-O ara se celebren coses bones, es defensen valors positius, és el dia de les forces armades. A mi cap d’aquests valors em sembla gens positiu, per si no fos poc, és el dia central en el calendari dels grupuscles neonazis de l’Estat espanyol.

Així, per molt que l’executiu del PSOE vulgui pintar de progressistes a les forces armades i a la festa de la hispanitat, no es pot dir que l’exèrcit espanyol hagi tingut al llarg de la història un tarannà gaire progressista, i fer anuncis amb la Concha Velasco no canviarà tants anys de genocidis.

Res a celebrar!

Els homes són tant simples, i es sotmeten fins a tal punt a les necessitats presents, que qui enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar.

Tothom veu el que sembles, però pocs comprenen el que ets; i aquests pocs no s’atreveixen a oposar-se a l’opinió de molts, que tenen la majestat de l’Estat que els protegeix (...). Procuri, doncs, un príncep conservar i mantenir l’Estat: els mitjans que empri seran sempre considerats honrosos i alabats per tots; perquè el poble sempre es deixa enganyar per les aparences i per l’encert de la cosa i en el món no hi ha sinó poble; els pocs esperits penetrants no hi tenen lloc, quan la majoria té on recolzar-se. Un príncep dels nostre temps, al qual no estaria bé nombrar, mai no predica una cosa que no sigui pau i lleialtat, i en canvi és un enemic acèrrim de l’una i l’altra; si ell les hagués observat, moltes vegades li haurien pres la reputació o l’Estat.

Niccolò Machiavelli “el Príncep”

Des de que vaig llegir “el Príncep” periòdicament m’impressiona fins a quin punt sembla que els governants d’avui en dia se l’hagin llegit. A vegades, fins i tot, sembla que actuïn amb aquest text com a guia en l’exercici del seu poder. En aquest llibre es planteja les qüestions polítiques de manera objectiva i des del punt de vista del governant, se li transmet que allò més important és accedir al poder i no deixar-lo estar sota cap concepte, la resta (promeses, ideologia, condicions de vida de la població) està supeditat a mantenir el poder. És a dir, si és més favorable per a mantenir el poder tractar bé als súbdits, se’ls tracta bé, si no, doncs no. Res més que realpolitik pura i dura.

Concretament, el fragment que he posat, el trobo rellevant per això de que “qui enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”, així com pel fet de que es reconeix sense embuts que la naturalesa del poder és injusta, que l’estat de les coses no afavoreix al poble, sinó al governant, i dóna consells al governant per a perpetuar aquesta injustícia. Això ho trobo important en el sentit que sovint es diu que el problema és que el poble viu millor sota l’actual sistema, que tals idees de canvi no són bones per a la gent, etc. Però dir obertament que la situació és injusta per a la major part de la població i cercar maneres de perpetuar-ho és molt...sincer. És la confirmació d’una cosa que sempre he sospitat. Ells (majúscula per emfatitzar que amb “ells” em refereixo als poderosos) són dolents per a nosaltres (el poble) i ho saben.

En definitiva, no sé si agrair a Maquiavel haver-me mostrat aquesta realitat o odiar-lo per ser un desgraciat que tan sols pretenia perpetuar una estructura que només és funcional pels que són a dalt. Sigui com sigui, “el Príncep” és un bon llibre que fa que el lector es miri les coses des d’un punt de vista al qual no hi està habituat.

Sobre els herois

Tots i totes hem volgut, algun cop, ser un altre. No em refereixo a voler tenir el que té, ni a voler ser igual de bonic, o fort, o intel•ligent, no. Parlo d’això, i més; parlo de voler ser com ell a tots nivells. I és que aquest ell no és un algú: és un heroi; la personificació d’un conjunt de valors i característiques que associem amb la perfecció, o gairebé.

En aquest sentit (els herois) és com si fossin d’una altra espècie, d’un tipus superior. Algú potser dirà que cal fer distincions entre herois segons el seu grau d’existència: els que existeixen i els que no. Trobo aquesta distinció irrellevant. Tots els herois són una idea, tan si són reals com no. Només són un reflex amb el que emmirallar-se. Així, tot i que és evident que no hi ha persones perfectes, percebem als herois “reals” com a perfectes. Aquest fet es degut a que només en coneixem, o només en volem conèixer, els valors que considerem positius, no els negatius. Els herois són un cúmul de rols que prenen forma antropoide per a dir-nos no que hem de fer, que ja seria greu, sinó com hem de ser. Pensar que hi ha persones gairebé perfectes, ens porta a que quan ens comparem amb elles, pensem que nosaltres som molt pitjors. Aquest raonament, ja de per si nociu, pot portar a un altre encara pitjor: a l’existència d’un possible heroi d’herois, un ésser suprem. Sí, Déu. La perfecció omnipotent, el jutge omnipresent, l’heroi etern.

Però, què passa amb els antiherois? A primer cop d’ull, pot semblar que aquests éssers immorals i/o febles són un contrapès adequat als herois. Discrepo. Des del meu punt de vista, els antiherois també són la personificació d’uns valors (en aquest cas negatius), que no fan sinó fer que la llum heroica dels herois brilli amb més força al costat de la lleugera penombra que desprenen els antiherois. A més, en ocasions, els antiherois passen a ser un heroi més. Per exemple, els antiherois del punk, sorgits com a reacció als herois del rock, han acabat essent herois del punk. Per això, en tot cas, caldria una figura del tipus aheroi: ni heroi, ni antiheroi, i deixar que aquests dos últims resolguin les seves diferències entre ells, i, si xoquen, potser es produirà energia*.

En fi, segons el meu raonament, els herois són d’allò més perjudicials i, per tant, caldria prescindir-ne; el problema és que porten molts anys aquí, i no sembla que vulguin marxar, per ara. Suposo que, en certa manera, tothom té herois: uns a Napoleó i d’altres a Mao, uns al Che i d’altres a Durruti, uns a Superman i d’altres al V de vendetta, uns el somni americà i d’altres el working class hero. Potser, al capdavall, hom no es pot alliberar completament d’emmirallaments. Potser, la qüestió és, com deien aquells, no tenir herois, però agafar la inspiració de diverses persones.


*(broma dolenta sobre matèria i antimatèria)

VOTA PSC

Res no val res, res no importa, des del Partit Suïcida de Catalunya (PSC), us animem a que ens feu confiança en la propera festa de la democràcia (7-J).

Per què votar suïcida, la Catalunya pessimista? Molt senzill: som un partit diferent, si, d’acord, això ho diuen tots, però és que nosaltres som diferents de veritat. Tots els partits s’acusen entre ells, tots creuen tenir raó, nosaltres som diferents, nosaltres sabem que tenim raó. De què parlem? Ja ho saps, segur que sí, però encara no t’has atrevit a reconèixer-ho: la teva vida és una merda.

La descomposició feta espectacle i servida en forma de TV ja no t’omple com abans, les cançons insubstancials ja no et fan sentir res, els llibres més venuts ja no et sorprenen... has arribat al fons. Fes un pas més: seppuku.

Som l’únic partit que pot baixar dràsticament i ràpida l’esperança de vida de la població europea.

Som l’únic partit que més que convèncer pressiona, lesiona, erosiona, i extorsiona.

Tots els partits saben que no tens futur, nosaltres no només no t’ho amaguem sinó que volem que ho acceptis i que actuïs en conseqüència.

Si la teva vida és una merda: VOTA PSC.

(R)EVOLUCIÓ

El cel és tant blau com sempre, arriba la primavera com cada any, els camps donen els seus fruits tranquil•lament... res fa sospitar el cataclisme que pateixen els Homo sapiens sapiens. No obstant, ens trobem davant una crisi global de grans proporcions.

Espero que algun dia s’assoleixi un sistema econòmic en el qual les úniques crisis siguin aquelles que són inevitables de totes totes: una sequera, una inundació... tan de bo en un futur no gaire llunyà la llibertat de mercat sigui considerada com un record del passat, com una cosa bàrbara, indigna d’éssers humans moderns.

Hi ha qui diu que no és possible un sistema econòmic gaire diferent a l’actual degut a la naturalesa humana, la qual, segons sembla, és d’allò més mesquina i antisolidària: els humans som egoistes. Potser si que som egoistes, però ser egoista vol dir buscar el benefici personal ,no diu res de si aquest ha d’ésser assolit amb els altres o contra els altres. Així, basem la nostra supervivència en la societat, en el col•lectiu, som més formigues socials que un tigre solitari. Cal no oblidar que ja hi ha hagut nombrosos canvis de sistemes econòmics i polítics al llarg de la història, com per exemple, el pas del feudalisme al sistema capitalista actual. Tot i això, cal tenir present que aquests canvis tant poden ser a millor com a pitjor.

Un sistema basat en les necessitats del conjunt d’individus que formem la societat i no al servei dels interessos econòmics d’una minoria és, en la meva opinió, un canvi necessari que repercutiria en un millor estil de vida per a tots/es. No parlem de cap utopia, en el sentit de que és un objectiu realitzable, i en el sentit de que no seria la quintaessencia; tan sols seria un pas endavant en l’evolució social i cultural dels humans i, com sempre, un pas endavant en l’evolució només té lloc mitjançant una revolució.

Barcelona és una rosa de foc

Les idees dominants en un moment històric concret són les idees de la classe dominant. L’Estat és un instrument d’opressió d’una part (petita) de la societat contra una altra (majoritària); per tal de mantenir el poder, l’Estat, compta amb el monopoli de la violència.

Així, plantar cara a l’expressió violenta d’aquest Estat (policia) és una manera de combatre les idees que defensen, amb violència, aquests cossos repressius.

El rei va despullat. Ho cridem, i ho cridem. És com predicar en el desert, l’única manera de fer arribar el nostre missatge a les masses, és mitjançant els mitjans de comunicació de masses, ràdio, televisió, diaris... i a aquests només hi podem entrar en la secció de successos. Com més grossa la fem, més es parla de nosaltres, no com més som, no com més interessants siguin les nostres contrapropostes (que ho són) com més grossa la fem. O com més grossa ens la fan.

Dubto molt que mai, enlloc, cap moviment estudiantil dugui a terme una revolució, ja que el període de temps que hom passa essent estudiant sol ser d’entre 5 i 6 anys, i això no dóna per a enderrocar gaires sistemes. No obstant, els estudiants són una part de la societat propensa a les reivindicacions i a la revolta, ja que no tenen gaire a perdre, perquè encara no han guanyat res.

Temps després, aquests mateixos estudiants, alguns d’ells si més no, dirigeixen, protegeixen i/o legitimen el mateix sistema, o un molt semblant, al que no fa gaire pretenien enderrocar. Per sort, els fills d’aquests antics estudiants, seguiran plantant cara a aquest sistema tan absurd. Sembla que calgui ser jove per a adonar-se de que el rei va despullat.

NO A BOLONYA.

Felicitats!

El 12 de febrer farà 200 anys del naixement de Charles Darwin. Aquest any és “l’any Darwin” ja que també es compliran 150 anys de la publicació de la seva obra “l’origen de les espècies”. Sempre m’ha semblat una mica absurd dedicar anys a persones i/o causes, ja que, si són importants, no només ho són durant un any, o són sempre. De fet, sembla més una idea d’editors i empresaris per a treure calers. Tot i això considero que és de cabdal importància reivindicar la figura del naturalista anglès, així com la seva revolucionària teoria.

Aquesta teoria, anomenada teoria de la selecció natural, postula que canvis intraespecífics dins d’una població determinada determinen una supervivència diferencial dels més adaptats al medi. És a dir, utilitzant l’exemple més típic: imaginem un conjunt de girafes que estan acostumades a menjar fulles de les branques més baixes dels arbres; en una situació de sequera hi ha menys fulles verdes, les de baix, que estan a l’abast de la major part de les girafes esdevenen més escasses, en canvi, les de més amunt, on no hi arriben la major part de les girafes, segueixen no menjades i per això, una girafa amb el coll una mica més llarg que la resta, pot accedir amb més probabilitat al menjar, sobreviure i reproduir-se amb més facilitat, transmetent així la característica del coll més llarg a la seva descendència. Al cap del temps, les girafes amb colls curts haurien mort totes i les girafes actuals totes serien descendents de les girafes que van sobreviure, i per tant tindrien el coll més llarg.

D’altra banda, cal tenir en compte que la teoria darwinista és una teoria biològica i que, en principi, no té cap tipus d’aplicació directa en la legislació, en la filosofia, en la política ni en cap altra disciplina humanística; de la mateixa manera que hom no pretén aplicar la teoria de la gravitació universal a l’economia. O sigui que relacionar a Darwin i el seu pensament amb el seu cosí Francis Galton, amb el partit nazi, amb el capitalisme i amb porqueries similars no té cap tipus de sentit.

Tot i que sembla ser que la teoria darwinista és essencialment correcta, i que la major part de biòlegs li donen suport, fins i tot si es demostrés que Darwin estava totalment equivocat, caldria reivindicar la seva figura. M’explico: a més de la seva grandesa intel·lectual cal aprendre del seu rigor i de la seva conseqüència, i és que era una persona amb profundes creences religioses que va passar a definir-se com a agnòstic després d’observar la natura i arribar a la conclusió de que tot allò que veia no era obrà d’un creador, sinó que podia ser explicat científicament i racional, sense caure en mites ni dogmes.

La dictadura de la realitat

La realitat és una dictadura, no una democràcia. Allò que la gent pensi no afecta els fets exteriors objectius i externs a l’acció humana. Si Déu no existeix, que no ho fa, no existeix ni aquí, ni als Estats Units, ni durant l’Edat mitjana, ni en una galàxia molt, molt, llunyana. Si la terra és plana, que ho és, ho és aquí i a Austràlia, digui el que digui la Flat Earth Society (organització que, en l’actualitat, segueix defensant que la terra és plana). Per molt egocèntrics i antropocèntrics que siguem hi segueix havent una realitat exterior, que hi és abans de que naixem, i segueix allà quan morim.

Cal saber distingir entre fets i opinions, si hom opina que si hi hagués Déu tot seria més bonic perquè, en morir el nostre cos, la nostra ànima perduraria, no pot creure-ho, el que nosaltres vulguem no afecta directament a la realitat exterior. Els creacionistes dels Estats Units es queixen de que caldria ensenyar a les aules de les escoles, en l’assignatura de ciències naturals, tant la teoria de l’evolució com la del disseny intel·ligent ( teoria que defensa que tots els éssers vius van ser creats “tal qual” per Déu nostre Senyor), de fet, probablement hi hagi més gent en determinades zones dels Estats Units que creguin en el disseny intel·ligent, que gent que cregui en l’evolució, tot i això, l’evolució té quelcom que els creacionistes no tenen: argumentació i proves empíriques. Per tant, per molt “antidemocràtic” que pugi semblar, la minoria s’imposa a la majoria mentre la minoria tingui proves, i la majoria opinions subjectives.

Que un nombre considerables de persones es llegeixin els horòscops i creguin en el tarot no augmenta el valor predictiu d’aquestes supersticions. Per molt que només un 30 % dels habitants del Principat de Catalunya considerin refutada (o molt improbable) l’existència de Déu. Déu segueix no existint.