Tots i totes hem volgut, algun cop, ser un altre. No em refereixo a voler tenir el que té, ni a voler ser igual de bonic, o fort, o intel•ligent, no. Parlo d’això, i més; parlo de voler ser com ell a tots nivells. I és que aquest ell no és un algú: és un heroi; la personificació d’un conjunt de valors i característiques que associem amb la perfecció, o gairebé.
En aquest sentit (els herois) és com si fossin d’una altra espècie, d’un tipus superior. Algú potser dirà que cal fer distincions entre herois segons el seu grau d’existència: els que existeixen i els que no. Trobo aquesta distinció irrellevant. Tots els herois són una idea, tan si són reals com no. Només són un reflex amb el que emmirallar-se. Així, tot i que és evident que no hi ha persones perfectes, percebem als herois “reals” com a perfectes. Aquest fet es degut a que només en coneixem, o només en volem conèixer, els valors que considerem positius, no els negatius. Els herois són un cúmul de rols que prenen forma antropoide per a dir-nos no que hem de fer, que ja seria greu, sinó com hem de ser. Pensar que hi ha persones gairebé perfectes, ens porta a que quan ens comparem amb elles, pensem que nosaltres som molt pitjors. Aquest raonament, ja de per si nociu, pot portar a un altre encara pitjor: a l’existència d’un possible heroi d’herois, un ésser suprem. Sí, Déu. La perfecció omnipotent, el jutge omnipresent, l’heroi etern.
Però, què passa amb els antiherois? A primer cop d’ull, pot semblar que aquests éssers immorals i/o febles són un contrapès adequat als herois. Discrepo. Des del meu punt de vista, els antiherois també són la personificació d’uns valors (en aquest cas negatius), que no fan sinó fer que la llum heroica dels herois brilli amb més força al costat de la lleugera penombra que desprenen els antiherois. A més, en ocasions, els antiherois passen a ser un heroi més. Per exemple, els antiherois del punk, sorgits com a reacció als herois del rock, han acabat essent herois del punk. Per això, en tot cas, caldria una figura del tipus aheroi: ni heroi, ni antiheroi, i deixar que aquests dos últims resolguin les seves diferències entre ells, i, si xoquen, potser es produirà energia*.
En fi, segons el meu raonament, els herois són d’allò més perjudicials i, per tant, caldria prescindir-ne; el problema és que porten molts anys aquí, i no sembla que vulguin marxar, per ara. Suposo que, en certa manera, tothom té herois: uns a Napoleó i d’altres a Mao, uns al Che i d’altres a Durruti, uns a Superman i d’altres al V de vendetta, uns el somni americà i d’altres el working class hero. Potser, al capdavall, hom no es pot alliberar completament d’emmirallaments. Potser, la qüestió és, com deien aquells, no tenir herois, però agafar la inspiració de diverses persones.
*(broma dolenta sobre matèria i antimatèria)
En aquest sentit (els herois) és com si fossin d’una altra espècie, d’un tipus superior. Algú potser dirà que cal fer distincions entre herois segons el seu grau d’existència: els que existeixen i els que no. Trobo aquesta distinció irrellevant. Tots els herois són una idea, tan si són reals com no. Només són un reflex amb el que emmirallar-se. Així, tot i que és evident que no hi ha persones perfectes, percebem als herois “reals” com a perfectes. Aquest fet es degut a que només en coneixem, o només en volem conèixer, els valors que considerem positius, no els negatius. Els herois són un cúmul de rols que prenen forma antropoide per a dir-nos no que hem de fer, que ja seria greu, sinó com hem de ser. Pensar que hi ha persones gairebé perfectes, ens porta a que quan ens comparem amb elles, pensem que nosaltres som molt pitjors. Aquest raonament, ja de per si nociu, pot portar a un altre encara pitjor: a l’existència d’un possible heroi d’herois, un ésser suprem. Sí, Déu. La perfecció omnipotent, el jutge omnipresent, l’heroi etern.
Però, què passa amb els antiherois? A primer cop d’ull, pot semblar que aquests éssers immorals i/o febles són un contrapès adequat als herois. Discrepo. Des del meu punt de vista, els antiherois també són la personificació d’uns valors (en aquest cas negatius), que no fan sinó fer que la llum heroica dels herois brilli amb més força al costat de la lleugera penombra que desprenen els antiherois. A més, en ocasions, els antiherois passen a ser un heroi més. Per exemple, els antiherois del punk, sorgits com a reacció als herois del rock, han acabat essent herois del punk. Per això, en tot cas, caldria una figura del tipus aheroi: ni heroi, ni antiheroi, i deixar que aquests dos últims resolguin les seves diferències entre ells, i, si xoquen, potser es produirà energia*.
En fi, segons el meu raonament, els herois són d’allò més perjudicials i, per tant, caldria prescindir-ne; el problema és que porten molts anys aquí, i no sembla que vulguin marxar, per ara. Suposo que, en certa manera, tothom té herois: uns a Napoleó i d’altres a Mao, uns al Che i d’altres a Durruti, uns a Superman i d’altres al V de vendetta, uns el somni americà i d’altres el working class hero. Potser, al capdavall, hom no es pot alliberar completament d’emmirallaments. Potser, la qüestió és, com deien aquells, no tenir herois, però agafar la inspiració de diverses persones.
*(broma dolenta sobre matèria i antimatèria)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada