I li va llençar el calçat

Muntaher Al-Zaidi de 28 anys d’edat, periodista de professió, és un iraquià com tants altres que porta des del 2003 patint una humiliació i una ultraviolència constants. És un home que ha conegut la repressió en primera persona, va ser detingut en dues ocasions per les forces d’ocupació americanes i segrestat per un grup d’inconeguts l’any 2007.

Muntaher Al-Zaidi el 14 de desembre va prioritzar el seu orgull al seu instint de supervivència, va preferir morir de peu que viure de genolls, fent-se responsable de les seves accions. No hi ha res, les nostres vides són essencialment absurdes, per tant si volem que la nostra vida tingui algun tipus de sentit, ens veurem obligats a donar-li nosaltres mateixos. Però, sovint, això fa molta por, hi ha moltes coses que faríem però...però...però... sempre hi ha molts peròs. No obstant, hi ha qui, de tant en tant, va més enllà de tots aquests peròs i fa allò que la seva consciència li dictamina; sense fer cas als nombrosos perills, a les normes socials, al que tothom fa.

Muntaher Al-Zaidi li va tirar les seves sabates al president dels Estats Units. Tirar les sabates es considera una greu ofensa en els països àrabs. D’altra banda, cal tenir en compte que el fet de tirar-li el calçat era més un símbol del rebuig que sentia cap a Mr.Danger que la voluntat de fer-li mal: ens i posem com ens hi posem, unes sabates no es poden considerar armes. Es tracta d’un acte de rebuig, de menyspreu, atacar els símbols en un moment en el qual aquests són especialment cuidats i manipulats pel poder per a legitimar la seva dominació.

Muntaher Al-Zaidi ha estat torturat a la presó. És probable que li caiguin 15 anys. Tot i això, ell serà més lliure en qualsevol dels seus dies de captiveri del que la majoria de nosaltres ho serem mai, i és que, com deia aquella cançó, la llibertat és un estat de la ment.

La creença i la coherència

Parlant de religió podem fer diverses distincions segons en què creu la gent, o més ben dit, en si la gent creu o no, i com n’és de conseqüent amb les seves creences:

El primer grup, en el qual m’insereixo a dia d’avui, és el dels ateus no practicants. Es tracta de persones que consideren absurda i/o no demostrada l’existència d’un o més éssers suprems i actuen en conseqüència. Això ho fan no anant a rendir cap tipus de culte a cap lloc sagrat, ja que consideren que no hi ha res ni ningú sagrat.

El segon grup és el de les persones que, tot i no creure en creadors, el context en el que es troben no els permet dir-ho en públic. Aquest context pot ser o bé polític, tal i com succeeix en països on la religió i l’Estat estan tant fortament entrellaçats que pot comportar un delicte no seguir els designis del credo dominant. O bé social, com passa a les persones que, degut a la pressió de la família, amics, cònjuge.. es veuen obligades a avorrir-se a l’església, sinagoga, mesquita o on sigui.

També hi ha els creients practicants, es tracta de gent que considera que si li passen coses dolentes a la gent bona és perquè Déu ho vol així. Aquests descendents de Job estan convençuts de que Déu existeix i de que és infinitament poderós. Per tant, actuen en conseqüència i fan tot allò que creuen que Déu vol que facin; ja sigui anar a l’església, no menjar determinats plats, assassinar el propi primogènit... depèn.

Per últim hi ha un quart grup: els creients no practicants. Creuen en allò que diu una religió determinada però per diverses raons (desacord amb la jerarquia eclesiàstica, incapacitat física de realitzar determinats cultes, mandra...) no participen en la litúrgia. En el cas concret dels creients no practicants catòlics, que són els que tinc més a l’abast, ens trobem davant de gent que estan convençuts de que hi ha un ésser superior que va crear el cel i la terra, així com la nostra espècie. Un ésser que, recordem-ho, al llarg del seu llibre sagrat demostra repetidament com de cruel i venjatiu pot arribar a ser. Però ells, en un gest de valentia, consideren que no val la pena moure’s de casa un diumenge al matí. El seu senyor, el creador, el pare de tots, els demana que vagin a l’església un cop per setmana i ells prefereixen quedar-se a casa, curant la ressaca, o esmorzant, o fent qualsevol altra cosa. Tota la meva admiració i solidaritat cap a aquests valents.

Tres raons per estar en contra i/o no comprar loteria

Ara que s’acosta el Nadal (o això pensa el Corte Inglés), també s’acosta l’època de la loteria, si és que hi ha alguna època de l’any que no ho sigui. A ningú el titllaran de boig si diu que ha comprat números per aquesta o aquella rifa. I es que, en temps de crisi, anirien d’allò més bé uns quants milions per a “tapar forats”. No obstant, comprar loteria, és un greu error degut a tres raons que em disposo a exposar a continuació:

1.No et tocarà.

Que et toqui la loteria és pràcticament impossible si es compra un número de loteria cada setmana cal esperar aproximadament 269000 anys per a que et toqui. És absurd confiar en que passaran esdeveniments tant altament improbables. Així, no sembla gaire encertat sortir a passejar pel carrer amb un casc, per si de cas ens cau un test al cap des d’un balcó; o amb un parallamps per si hi ha tempesta. Doncs de fet és més probable que passi alguna d’aquestes desgràcies a que et toqui la loteria.

2.Si et toca no és res de bo.

Se sol dir que a la gent a qui li toca la loteria molts cops no és feliç. No compto amb dades ni estudis que recolzin aquesta tesi. Però, a mi com a mínim, si que em faria infeliç ser deu, o cent, o mil cops més ric del que sóc ara, sense haver-hi ficat per part meva més que escollir uns nombres a l’atzar. Això em produiria una sensació de confusió, saber que no mereixo aquests diners. Gent molt més treballadora i/o intel·ligent que jo no ho aconseguirà amb tota la seva vida treballant hores i hores i jo ho he aconseguit en pocs minuts? No, gràcies. Prefereixo tenir les butxaques més buides però la consciència més tranquil·la.

3. L’Estat ens insulta amb la loteria.

En principi l’Estat hi és per a que els drets i deures de tots els ciutadans siguin reconeguts. Tu treballes i reps un sou emmarcat en una sèrie de lleis fetes per un parlament votat de manera més o menys democràtica, el qual vetlla per la teva seguretat, i per a que ningú et pugi causar cap perjudici ni físic, ni econòmic, ni de cap tipus. La loteria es salta impúdicament aquest principi. Una persona que no fa res RES! d’especial (escollir la butlleta guanyadora tan sols) mereix la recompensa que, segons la seva lògica, només poden assolir aquelles persones sacrificades, lluitadores i amb unes habilitats molt superiors a la mitjana. Doncs no, el teu veí, que no fa gaire s’aixecava d’hora per anar a treballar com tu, ara és ric, molt ric. I tot i ésser igual d’imbècil que una setmana enrere, ara es pot permetre un sopar que costi tant com el teu lloguer d’un més. Ho permetràs?

Tu, robot

Cogito ergo sum. La raó per la qual sé que existeixo és que penso. Si la intel·ligència artificial arribés a igualar o fins i tot superar la humana, com podríem seguir pensant que nosaltres existim “realment” i/o que tenim consciència? Qui ens podria assegurar que aquells éssers creats per nosaltres no sentin el mateix que nosaltres ? Què algú sigui ells? Si descobríssim que algú ens ha fet, que la nostra complexitat no és fruit d’un procés natural; canviaria això alguna cosa? Deixaríem d’existir?

Alan Turing digué que si una màquina es comporta en tots els aspectes com a intel·ligent, aleshores no hi ha cap raó per a dir que aquesta màquina no és intel·ligent. La prova que ell proposava consistia en mantenir una conversa amb un humà i una màquina alhora sense saber qui és qui. Si el jutge no pot discernir entre l’humà i el robot, aleshores es pot considerar que aquest robot té intel·ligència humana. Posseiria, per tant, el nostre tret més característic, la font principal d’on beu la nostra vanitat.

Vist objectivament, no hi hauria cap raó per a no tractar-lo com un més. La justificació que sovint ens donem per a matar altres éssers vius és que ells no tenen raonament i no els podem tractar d’iguals, ja que nosaltres estem en un nivell cognitiu superior. Llavors sembla que caldria concedir a aquells éssers racionals, per molt que siguin la nostra creació, un tracte igualitari... O potser no perquè no estan vius? No compartirien la nostra herència genètica. De fet, és probable que ni tan sols tinguessin res semblat als nostres gens. Potser ens debem més a la nostra “família” (la dels éssers vius)?

Pot semblar que aquest dilema és excessivament especulatiu i, sí, ho és. D’altra banda, és una hipòtesi que planteja un dilema moral d’allò més desconcertant. I desconcertar sempre és, com a mínim, divertit.

Sobre la motivació

Qui no ha sentit mai allò de “el jovent d’avui en dia no és gens compromès, en els meus temps…” ? Doncs bé, per molt que sigui un tòpic i una cantarella de vells, jo penso que és essencialment cert. Ara bé, cal preguntar-se a que es degut aquest “passotisme”.

Aquesta apatia política i social respon a diversos factors. Un d’ells és el context subjectiu. Les alternatives al món capitalista, actualment, són considerades caduques pels mass media, així com per la majoria de professors i intel·lectuals i, fins i tot, per la majoria d’actors, cantants i artistes diversos. En conseqüència, la massa, la majoria social, també considera que qualsevol alternativa és o bé inviable o bé indesitjable.

Un altre factor de pes és el context objectiu. Vivim malament, sí, però, al cap i a la fi, vivim. La nostra integritat física no està directament amenaçada si fem “el que hem de fer”. Ans el contrari, la nostra integritat física estarà en major perill si qüestionem l’estat de les coses que si ens deixem endur per la corrent i vivim dins dels estrets límits del seu sistema capitalista, patriarcal i espanyol.

El famós teòric militar xinès Sun Tzu va dir: “Situa les teves tropes en un punt que no tingui sortida, de manera que hagin de morir abans de poder escapar-se’n (...)Si no tenen una altra opció, lluitaran fins al final” és d’allò més lògic. Evolutivament, no tindria gaire sentit una població d’irresponsables que posessin en perill la seva vida a la primera de canvi. De la mateixa manera, una població que en perill de mort no lluités desesperadament per a sobreviure tampoc no sembla massa viable.

En concordança amb allò exposat anteriorment, les grans revolucions sempre les han dut a terme grups humans que no podien caure més avall. Marx deia que la revolució la durien a terme els proletaris, ja que no tenien res a perdre llevat de les pròpies cadenes. Quan la vida perilla és molt més fàcil que sorgeixin moviments transformadors. En paraules del Subcomandante Marcos: “somos los muertos de siempre, muriendo otra vez, pero ahora para vivir”. Més clar, l’aigua.

Què vol dir tot això? Que si ara el jovent, la gent en general, no està tant compromesa, si hi ha una proporció menor de gent que lluita contra el sistema és, en bona part, perquè no els cal. No obstant, aquesta situació es conjuntural. Quan el sistema comenci a fallar, quan entri en crisi; la gent, les masses, nosaltres, acabarem sortint de casa i reclamant allò que és nostre.

Doncs això, a preparar-se per a la crisi.

Antifeixistes?

“Jóvenes nostálgicos de un tiempo que no vivieron, los ultraderechistas quemaron banderas esteladas, profirieron gritos en contra del Estatut y de los inmigrantes y ensalzaron la raza como valor supremo de su ideología. En paralelo, supuestos antifascistas salían a combatir este mensaje armados con palos y con la cara cubierta.” ABC 13/12/2008

Sovint, després d’una manifestació antifeixista, als mitjans de comunicació posen en dubte el caràcter antifeixista de la convocatòria. Aquesta és una greu ofensa a aquells que surten al carrer per plantar cara a l’odi ignorant defensat per les ideologies d’extrema dreta.

Els periodistes (experts en tot) a vegades fins i tot van més enllà, no tan sols posen en dubte el caràcter antifeixista dels actes sinó que arriben a l’absurd de dir coses com ara: els joves antifeixistes van mostrar actituds més aviat feixistes (!). Tot això amanit amb imatges on queda palesa la inhumanitat d’aquests “antifeixistes”. Pobra policia essent agredida brutalment per aquests eixelebrats!


Jo preguntaria a aquests grans experts en antifeixisme (periodistes i contertulians) què entenen per antifeixisme, si no són aquests manifestants què és? Em sembla que no ho tenen gaire clar. Al llarg de la història el moviment antifeixista ha tingut un únic i principal objectiu: Aixafar el feixisme. No hi ha més, des de que hi ha feixistes hi ha antifeixistes. Tesi, antítesi.


Pel que fa als mitjans emprats si que és cert que hi ha un canvi. Temps enrere s’empraven tancs, fusells, granades... avui tot just s’utilitzen pedres, pals i poc més. O sigui que el fet de posar en dubte la naturalesa antifeixista d’aquestes manifestacions potser ve donada perquè no són dignes de ser considerades antifeixistes de debò ja que no s’utilitzen uns mètodes prou “contundents”. Però, per desgràcia, sembla que aquesta no és la raó que impulsa a aquests guardians de la veritat a dubtar. Més aviat venen a dir: “aquesta no és el tipus d’actuació que hauria de tenir la gent tolerant i oberta”. Doncs en aquest punt estem d’acord, no són tolerants i oberts. No és la seva tasca com a moviment, la seva tasca és aixafar el feixisme. Per tant, és lògic que emprin mitjans violents i que combatin també a tots aquells que s’interposen en assolir el seu objectiu.


Perquè tolerar el feixisme perjudica la llibertat: Ara i sempre antifeixistes!

A CLOCKWORK ORANGE per ANTHONY BURGESS

Aquest és un llibre sobre el procés de creixença d’un nadsat (adolescent), és un llibre sobre la violència juvenil, també sobre les “bogeries” que és fan quan s’és jove. Ara bé, d’altra banda, també tracta temes no tant frívols i gastats tot intentant aprofundir molt més en els misteris inexorables de la condició humana; parla del lliure albir en el cas concret de com l’Estat intenta interferir en la nostra vida i en les nostres decisions personals.

L’ Alex, el protagonista, és un antiheroi, un jove inadaptat i rebel incapaç d’acceptar normes de cap tipus; ni de l’Estat, ni dels seus pares ni tan sols dels seus droogs (amics). Ell no es deixa controlar i fa tot allò que vol. Dit així sona molt bonic. No obstant hi ha un factor que fa que la possible simpatia que podríem sentir pel protagonista es redueixi considerablement: els extrems als quals arriba l’amoral narrador. Extrems d’una ultra-violència difícilment justificable pel fet d’ésser jove i lliure. I és que aquest rebel sense causa no coneix cap tipus de límit.

Assumir la pròpia llibertat implica assumir responsabilitat. Si la llibertat d’un individu atempta perillosament contra el benestar del conjunt de la societat ( cal tenir en compte que la rebel·lió juvenil de l’Alex no implica graffitis i festes sinó violacions i assassinats) és normal que se’l castigui i si això atempta contra la llibertat individual del company Alex que ho hagués pensat abans. Potser semblaré el típic conservador que és capaç de renunciar a tota la seva llibertat per un gram més de seguretat, en defensa d’aquesta possible acusació, diré que sóc plenament conscient que sovint la delinqüència va lligada a una posició social desafavorida. No obstant, des del meu punt de vista, això explica robatoris, enfrontaments amb la policia i coses per l’estil però no la violació de nenes de 10 anys.

En el llibre també és planteja el dilema de si és millor ser bo per obligació que dolent per pròpia decisió. La resposta que deixa entreveure és que és millor ser dolent per decisió pròpia que bo per obligació. Discrepo. Crec que qualsevol Estat ha de vetllar per a que tots siguem bons segons els seus valors (això és els valors de la classe dominant ). Això no exclou que, evidentment, mentre l’Estat no sigui dels qui considerem que cal anteposar davant de tot el benestar de la majoria en contraposició als interessos d’uns pocs l’hem de combatre. De fet, des del moment en que hom s’enfronta al que considera una situació injusta propiciada per un Estat que ens oprimeix a tots nivells, se’ns considerarà de la mateixa categoria moral que l’Alex. Segons la lògica del Sistema tant ell com nosaltres atemptem contra el “bé comú”. Tot i això, personalment, considero que hi ha una diferència cabdal. L’Alex amb la seva desmesurada ultraviolència injustificada (injustificable) atempta contra el bé comú, contra la societat, mentre que nosaltres atemptem contra béns concrets, contra l’Estat dels opressors.

Pel que fa a les solucions al problema de la violència juvenil l’ Anthony “Bezoomny” Burgess considera que es tracta de quelcom inevitable. Talment com si es tractés d’una malaltia que només és cura amb l’edat. Segons l’autor, cada generació seguirà infectada d’aquesta epidèmia, com si és tractés d’un càstig diví, evitant cercar cap tipus de solució ( no fos cas que algun jovenet ultraviolent veiés disminuïda la seva llibertat individual).

Presentació i Autodefensa

Obro aquest bloc per parlar de tot allò que em vingui de gust, si ningú no el llegeix... vosaltres us ho perdeu!

Algú potser dirà: “I per què no fas un fotolog, que molen el doble!?” doncs perquè sóc un snob i perquè el bloc queda més “pro”. Aquesta és la resposta borde. Una altra resposta podria ser que crec que em resulta més feina troba una foto per acompanyar un escrit que no pas un escrit per acompanyar una foto, i al bloc si no hi vull ficar cap imatge no li fico. A més, no hi ha res que no pugui fer amb el meu fantàstic bloc que si que pugin fer els fotologs i per a demostrar-ho m’he fet la foto més característica de tot fotolog que vulgui ser digne la egofotodelavabo ( sí, m’invento paraules): foto feta al lavabo, amb el mòbil, contra el mirall, amb ulleres de sol ( imprescindibles!) i fent cara de pensar que bo/bona que estic. Tan sols m’ha fallat que no hi surti a la foto el paper higiènic voltant per allà però, per a ser la meva primera egofotodelavabo, no està malament.

Pel que fa al nom del meu bloc l’he tret d’una cançó de Bad Religion anomenada “Atomic Garden” que penso que és un nom molt graciós a part de que la cançó és molt bona. D’altra banda, la primera actualització que vaig fer ( la del Gorbachov) també l’he extret d’aquesta cançó i penso que és una frase d’allò més encertada ja que ser aquest home seria una autèntica desgràcia.

Abans de res voldria dir que estic content de no ser Gorbachov.