Els homes són tant simples, i es sotmeten fins a tal punt a les necessitats presents, que qui enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar.
Tothom veu el que sembles, però pocs comprenen el que ets; i aquests pocs no s’atreveixen a oposar-se a l’opinió de molts, que tenen la majestat de l’Estat que els protegeix (...). Procuri, doncs, un príncep conservar i mantenir l’Estat: els mitjans que empri seran sempre considerats honrosos i alabats per tots; perquè el poble sempre es deixa enganyar per les aparences i per l’encert de la cosa i en el món no hi ha sinó poble; els pocs esperits penetrants no hi tenen lloc, quan la majoria té on recolzar-se. Un príncep dels nostre temps, al qual no estaria bé nombrar, mai no predica una cosa que no sigui pau i lleialtat, i en canvi és un enemic acèrrim de l’una i l’altra; si ell les hagués observat, moltes vegades li haurien pres la reputació o l’Estat.
Des de que vaig llegir “el Príncep” periòdicament m’impressiona fins a quin punt sembla que els governants d’avui en dia se l’hagin llegit. A vegades, fins i tot, sembla que actuïn amb aquest text com a guia en l’exercici del seu poder. En aquest llibre es planteja les qüestions polítiques de manera objectiva i des del punt de vista del governant, se li transmet que allò més important és accedir al poder i no deixar-lo estar sota cap concepte, la resta (promeses, ideologia, condicions de vida de la població) està supeditat a mantenir el poder. És a dir, si és més favorable per a mantenir el poder tractar bé als súbdits, se’ls tracta bé, si no, doncs no. Res més que realpolitik pura i dura.
Concretament, el fragment que he posat, el trobo rellevant per això de que “qui enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”, així com pel fet de que es reconeix sense embuts que la naturalesa del poder és injusta, que l’estat de les coses no afavoreix al poble, sinó al governant, i dóna consells al governant per a perpetuar aquesta injustícia. Això ho trobo important en el sentit que sovint es diu que el problema és que el poble viu millor sota l’actual sistema, que tals idees de canvi no són bones per a la gent, etc. Però dir obertament que la situació és injusta per a la major part de la població i cercar maneres de perpetuar-ho és molt...sincer. És la confirmació d’una cosa que sempre he sospitat. Ells (majúscula per emfatitzar que amb “ells” em refereixo als poderosos) són dolents per a nosaltres (el poble) i ho saben.
En definitiva, no sé si agrair a Maquiavel haver-me mostrat aquesta realitat o odiar-lo per ser un desgraciat que tan sols pretenia perpetuar una estructura que només és funcional pels que són a dalt. Sigui com sigui, “el Príncep” és un bon llibre que fa que el lector es miri les coses des d’un punt de vista al qual no hi està habituat.
