La creença i la coherència

Parlant de religió podem fer diverses distincions segons en què creu la gent, o més ben dit, en si la gent creu o no, i com n’és de conseqüent amb les seves creences:

El primer grup, en el qual m’insereixo a dia d’avui, és el dels ateus no practicants. Es tracta de persones que consideren absurda i/o no demostrada l’existència d’un o més éssers suprems i actuen en conseqüència. Això ho fan no anant a rendir cap tipus de culte a cap lloc sagrat, ja que consideren que no hi ha res ni ningú sagrat.

El segon grup és el de les persones que, tot i no creure en creadors, el context en el que es troben no els permet dir-ho en públic. Aquest context pot ser o bé polític, tal i com succeeix en països on la religió i l’Estat estan tant fortament entrellaçats que pot comportar un delicte no seguir els designis del credo dominant. O bé social, com passa a les persones que, degut a la pressió de la família, amics, cònjuge.. es veuen obligades a avorrir-se a l’església, sinagoga, mesquita o on sigui.

També hi ha els creients practicants, es tracta de gent que considera que si li passen coses dolentes a la gent bona és perquè Déu ho vol així. Aquests descendents de Job estan convençuts de que Déu existeix i de que és infinitament poderós. Per tant, actuen en conseqüència i fan tot allò que creuen que Déu vol que facin; ja sigui anar a l’església, no menjar determinats plats, assassinar el propi primogènit... depèn.

Per últim hi ha un quart grup: els creients no practicants. Creuen en allò que diu una religió determinada però per diverses raons (desacord amb la jerarquia eclesiàstica, incapacitat física de realitzar determinats cultes, mandra...) no participen en la litúrgia. En el cas concret dels creients no practicants catòlics, que són els que tinc més a l’abast, ens trobem davant de gent que estan convençuts de que hi ha un ésser superior que va crear el cel i la terra, així com la nostra espècie. Un ésser que, recordem-ho, al llarg del seu llibre sagrat demostra repetidament com de cruel i venjatiu pot arribar a ser. Però ells, en un gest de valentia, consideren que no val la pena moure’s de casa un diumenge al matí. El seu senyor, el creador, el pare de tots, els demana que vagin a l’església un cop per setmana i ells prefereixen quedar-se a casa, curant la ressaca, o esmorzant, o fent qualsevol altra cosa. Tota la meva admiració i solidaritat cap a aquests valents.

Tres raons per estar en contra i/o no comprar loteria

Ara que s’acosta el Nadal (o això pensa el Corte Inglés), també s’acosta l’època de la loteria, si és que hi ha alguna època de l’any que no ho sigui. A ningú el titllaran de boig si diu que ha comprat números per aquesta o aquella rifa. I es que, en temps de crisi, anirien d’allò més bé uns quants milions per a “tapar forats”. No obstant, comprar loteria, és un greu error degut a tres raons que em disposo a exposar a continuació:

1.No et tocarà.

Que et toqui la loteria és pràcticament impossible si es compra un número de loteria cada setmana cal esperar aproximadament 269000 anys per a que et toqui. És absurd confiar en que passaran esdeveniments tant altament improbables. Així, no sembla gaire encertat sortir a passejar pel carrer amb un casc, per si de cas ens cau un test al cap des d’un balcó; o amb un parallamps per si hi ha tempesta. Doncs de fet és més probable que passi alguna d’aquestes desgràcies a que et toqui la loteria.

2.Si et toca no és res de bo.

Se sol dir que a la gent a qui li toca la loteria molts cops no és feliç. No compto amb dades ni estudis que recolzin aquesta tesi. Però, a mi com a mínim, si que em faria infeliç ser deu, o cent, o mil cops més ric del que sóc ara, sense haver-hi ficat per part meva més que escollir uns nombres a l’atzar. Això em produiria una sensació de confusió, saber que no mereixo aquests diners. Gent molt més treballadora i/o intel·ligent que jo no ho aconseguirà amb tota la seva vida treballant hores i hores i jo ho he aconseguit en pocs minuts? No, gràcies. Prefereixo tenir les butxaques més buides però la consciència més tranquil·la.

3. L’Estat ens insulta amb la loteria.

En principi l’Estat hi és per a que els drets i deures de tots els ciutadans siguin reconeguts. Tu treballes i reps un sou emmarcat en una sèrie de lleis fetes per un parlament votat de manera més o menys democràtica, el qual vetlla per la teva seguretat, i per a que ningú et pugi causar cap perjudici ni físic, ni econòmic, ni de cap tipus. La loteria es salta impúdicament aquest principi. Una persona que no fa res RES! d’especial (escollir la butlleta guanyadora tan sols) mereix la recompensa que, segons la seva lògica, només poden assolir aquelles persones sacrificades, lluitadores i amb unes habilitats molt superiors a la mitjana. Doncs no, el teu veí, que no fa gaire s’aixecava d’hora per anar a treballar com tu, ara és ric, molt ric. I tot i ésser igual d’imbècil que una setmana enrere, ara es pot permetre un sopar que costi tant com el teu lloguer d’un més. Ho permetràs?