A CLOCKWORK ORANGE per ANTHONY BURGESS

Aquest és un llibre sobre el procés de creixença d’un nadsat (adolescent), és un llibre sobre la violència juvenil, també sobre les “bogeries” que és fan quan s’és jove. Ara bé, d’altra banda, també tracta temes no tant frívols i gastats tot intentant aprofundir molt més en els misteris inexorables de la condició humana; parla del lliure albir en el cas concret de com l’Estat intenta interferir en la nostra vida i en les nostres decisions personals.

L’ Alex, el protagonista, és un antiheroi, un jove inadaptat i rebel incapaç d’acceptar normes de cap tipus; ni de l’Estat, ni dels seus pares ni tan sols dels seus droogs (amics). Ell no es deixa controlar i fa tot allò que vol. Dit així sona molt bonic. No obstant hi ha un factor que fa que la possible simpatia que podríem sentir pel protagonista es redueixi considerablement: els extrems als quals arriba l’amoral narrador. Extrems d’una ultra-violència difícilment justificable pel fet d’ésser jove i lliure. I és que aquest rebel sense causa no coneix cap tipus de límit.

Assumir la pròpia llibertat implica assumir responsabilitat. Si la llibertat d’un individu atempta perillosament contra el benestar del conjunt de la societat ( cal tenir en compte que la rebel·lió juvenil de l’Alex no implica graffitis i festes sinó violacions i assassinats) és normal que se’l castigui i si això atempta contra la llibertat individual del company Alex que ho hagués pensat abans. Potser semblaré el típic conservador que és capaç de renunciar a tota la seva llibertat per un gram més de seguretat, en defensa d’aquesta possible acusació, diré que sóc plenament conscient que sovint la delinqüència va lligada a una posició social desafavorida. No obstant, des del meu punt de vista, això explica robatoris, enfrontaments amb la policia i coses per l’estil però no la violació de nenes de 10 anys.

En el llibre també és planteja el dilema de si és millor ser bo per obligació que dolent per pròpia decisió. La resposta que deixa entreveure és que és millor ser dolent per decisió pròpia que bo per obligació. Discrepo. Crec que qualsevol Estat ha de vetllar per a que tots siguem bons segons els seus valors (això és els valors de la classe dominant ). Això no exclou que, evidentment, mentre l’Estat no sigui dels qui considerem que cal anteposar davant de tot el benestar de la majoria en contraposició als interessos d’uns pocs l’hem de combatre. De fet, des del moment en que hom s’enfronta al que considera una situació injusta propiciada per un Estat que ens oprimeix a tots nivells, se’ns considerarà de la mateixa categoria moral que l’Alex. Segons la lògica del Sistema tant ell com nosaltres atemptem contra el “bé comú”. Tot i això, personalment, considero que hi ha una diferència cabdal. L’Alex amb la seva desmesurada ultraviolència injustificada (injustificable) atempta contra el bé comú, contra la societat, mentre que nosaltres atemptem contra béns concrets, contra l’Estat dels opressors.

Pel que fa a les solucions al problema de la violència juvenil l’ Anthony “Bezoomny” Burgess considera que es tracta de quelcom inevitable. Talment com si es tractés d’una malaltia que només és cura amb l’edat. Segons l’autor, cada generació seguirà infectada d’aquesta epidèmia, com si és tractés d’un càstig diví, evitant cercar cap tipus de solució ( no fos cas que algun jovenet ultraviolent veiés disminuïda la seva llibertat individual).