Tu, robot

Cogito ergo sum. La raó per la qual sé que existeixo és que penso. Si la intel·ligència artificial arribés a igualar o fins i tot superar la humana, com podríem seguir pensant que nosaltres existim “realment” i/o que tenim consciència? Qui ens podria assegurar que aquells éssers creats per nosaltres no sentin el mateix que nosaltres ? Què algú sigui ells? Si descobríssim que algú ens ha fet, que la nostra complexitat no és fruit d’un procés natural; canviaria això alguna cosa? Deixaríem d’existir?

Alan Turing digué que si una màquina es comporta en tots els aspectes com a intel·ligent, aleshores no hi ha cap raó per a dir que aquesta màquina no és intel·ligent. La prova que ell proposava consistia en mantenir una conversa amb un humà i una màquina alhora sense saber qui és qui. Si el jutge no pot discernir entre l’humà i el robot, aleshores es pot considerar que aquest robot té intel·ligència humana. Posseiria, per tant, el nostre tret més característic, la font principal d’on beu la nostra vanitat.

Vist objectivament, no hi hauria cap raó per a no tractar-lo com un més. La justificació que sovint ens donem per a matar altres éssers vius és que ells no tenen raonament i no els podem tractar d’iguals, ja que nosaltres estem en un nivell cognitiu superior. Llavors sembla que caldria concedir a aquells éssers racionals, per molt que siguin la nostra creació, un tracte igualitari... O potser no perquè no estan vius? No compartirien la nostra herència genètica. De fet, és probable que ni tan sols tinguessin res semblat als nostres gens. Potser ens debem més a la nostra “família” (la dels éssers vius)?

Pot semblar que aquest dilema és excessivament especulatiu i, sí, ho és. D’altra banda, és una hipòtesi que planteja un dilema moral d’allò més desconcertant. I desconcertar sempre és, com a mínim, divertit.